Very Pomelo

Ser el més modern de la ciutat mai no ha estat una tasca fàcil. A més, la cosa es complica si vens de la comarca i vas a petar a una ciutat com Barcelona, on la modernitat és una institució d'allò més inquieta.

Els Very Pomelo han aconseguit fer un disc d'aquest alegre desconcert. El seu àlbum de debut, fa descarrilar el ritme metropolità a cops de cinisme i insolència. És un disc mediterrani i desesperadament descregut amb guitarres ortopèdiques, ritmes que van del punk al circ, i uns vents que a voltes s'apropen al jazz i a voltes s'apropen a l'espagueti western, quan els cowboys ja no eren herois, ni falta que els feia.
Figaro, Figaro és un disc maleïdament veloç, com les vacances d'estiu. Tambés es viu i vibrant ja que els petits errors del directe han estat consentits i malcriats fins convertir-se en monstres que s'han apoderat de la cançó, i llavors no els ha quedat més remei que estimar-los. En aquest disc els vicis del directe i la confabulació de la quotidianitat passen a ser de ser guerrilles molestes a ser allò que propicia l'obra. Perquè els pomelos saben que la vida moderna es complicada, afortunadament.