No sembla casual que, després del títol femení d’Hannah, el nou esglaó en la discografia d’Animic porti el nom d’Hannibal. Si al dessota de les dolces emocions de les cançons dels seus inicis ja hi bategava la dita ombra, seria absurd pensar que ara només hi ha foscor: Animic sempre han demostrat que saben fer conviure la dualitat en un mateix espai quasi mític, plenament atàvic. Hannibal està ple de cants de guerra brutals, de referències bèl·liques transportades al terreny d’Animic, d’ossos, calaveres i serps. Però també hi ha mantres (“Rei Blanc”) i pregàries (“L’Oració”), la finalitat de les quals sembla ser infondre forces al guerrer abans que vagi a una batalla que preveu sangonosa. I fins i tot una salva de metralla com “Shoot’Em Up”, un tema que esquinça e vel de la realitat abans coneguda com Animic per obrir tot un nou món de possibilitats encara imponderables. Amb aquest disc Animic no només demostren que el seu conte sempre va saber que no tindria un final feliç… També deixen ben clar que aquest conte sempre va ser molt més real que no pas crèiem.