Ara que la paraula indie sembla indicar menys coses que abans i que les que indica són poc excitants, més a prop de la foto fixa que l’escombrat o del travelling, discos com Mundo fatal arriben com una alenada d’aire fresc necessària i valuosa. On va quedar tota aquella llibertat estilística, aquell gust per l’experimentació o aquest sa esdevenir suïcida que va ser norma en els anys vuitanta i primers noranta? Tot això es respira aquí, però sense nostàlgia. Bé, potser una mica, la justa i necessària.

Després de la marxa d’Eli Molina i la incorporació de l’ex Surfing Sirles Guillem Caballero als teclats (de moment només per a l’enregistrament), Me and the Bees han ajustat els contrapesos i replantejat la ruta. El seu nou so combina a la perfecció allò accessible d’unes melodies sempre enganxoses (i aquests cors que eleven tots els tornades, com els de Like We Were Young per exemple) amb els racons complexos i fins estridents de la guitarra de Carlos Leoz, ara més present, i els àcids teclats de Caballero, que també participa a les veus.

En aquest segon disc –que es va gravar en els recent estrenats Estudis Caballo Grande de Cristian Pallejà i Ferran Resines- les Bees rebenten les costures del seu vestit musical amb un pop hipervitaminat que superposa capes i capes diferents amb una facilitat sorprenent. Com en els primers discos de grups com Guided by Voices o Pavement, aquí les cançons trien sovint camins arriscats però sempre apuntant al hit. Segueixen sonant fresques i de gust senzill com en el primer disc, però sembla que han ampliat referents i s’han escabellat encara més.