Estructures sota terra (RHRN 2014) parteix d’una sola premisa: “si ja ho hem fet, no serveix”. Raydibaum abandona la seva zona de confort i arrisca i talla amb els lligams estilístics dels seus anteriors treballs. Un acte de valentia i honestedat, d’acord, però també un acte de pura necessitat. Havien de seguir la seva intuició, tibar fins al límit la seva capacitat creativa i no pensar en el que deixaven enrera: Productor, segell, agència de management, circuit…

Raydibaum mira cap a dins, són les seves estructures sota terra on, com miners i alhora orfebres, ens ensenyen allò que s’amaga sota la superfície. Un disc compacte, quasi temàtic, conceptual, on les sensacions d’incertesa, fred, pluja i angoixa van apareixent i calant a l’oient
fins al darrer tall.

Musicalment hi ressonen els orígens indies del grup amb les guitarres acústiques mínimes i esquemàtiques i els efectes elèctrics siderals i alcaloides. Les bateries s’entrecreuen amb el baix en ritmes màntrics en temes com El Cel Nu, que recorden l’escena Dischord dels noranta però on uns teclats ens parlen amb una solemnitat que desemmascara la veterania del grup i la devoció pels clàssics del Pop Indie de finals del segle XX.