Manos de Topo han necessitat tres anys per trobar una drecera des del seu anterior treball. Segueixen cantant a l’amor i a les relacions humanes, però ara des de l’autoedició: una drecera i una volta, un altre salt en el buit. Malgrat tot, sabedors que a l’infern no s’està tan calentó, han decidit avançar deu cançons que parlen de caminar nous camins, de crear senders diminuts al marge de les rutes “sentimentals” oficials. Tot ple de trampes, igualment, per continuar fent cançons a la seva manera: drames quotidians i tragèdies en batí, faldilles que amaguen secrets insondables i llenceria exorcitzada per fer-ne bandera; personatges amb els seus petits cors revolucionaris fets miques, terroristes de l’amor i amants de l’acció directa; intensitat i passió esquinçades i cordes vocals al límit. La llibertat que dóna la maquetació no els ha fet diferents, però alguna cosa ha canviat.